Em dic Patricia Cazorla i sòc alumna de l'escola Sant Andreu. Aquest blog està destinat a la matèria de filosofia on consten totes les activitats realitzades a classe.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
sábado, 14 de mayo de 2011
comentarios (0)
Tal i com va dir Heràclit, les coses canvien, estem en un continu progrés i nosaltres acabem una etapa inolvidable i plena de coneixements, per iniciar-ne una altra amb moltes ganes i il·lusió. Per tant, dono per finalitzat aquest blog amb l'esperança que pugui ser útil per tot aquell que ho desitgi.
Bye bye school, hello summer! Gaudiu de les vacances i tingueu molta sort en els vostres nous camins
Aquest text de John Stuart Mill fa un equilibri entre la idea de felicitat i satisfacció- Considera que els qui solen gaudir menys, segurament ho satisfaran totalment i els qui volen o ansien aspirar una major felicitat, els costa més aconseguir-lo.
TÍTOL DEL TEXT Vies per aconseguir la felicitat
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest fragment filosòfic utilitarista és propi del màxim representat d’aquesta tendència, John Stuart Mill. Les primeres frases introdueixen que sentir-se superior a un altre, en circumstàncies proporcionalment iguals, no sempre comporta a sentir-se millor satisfet que el que se sent inferior.A continuació, introdueix la idea de felicitat i de satisfacció de les quals, la primera seria pròpia de la ètica materialista d’Aristòtil i la segona la podríem relacionar directament amb una ètica hedonista com ara la d’Epicur en la recerca del plaer. El filòsof afirma que normalment els qui situen un baix nivell la seva capacitat de gaudir, tenen millors probabilitats de satisfer-les totalment, mentre que els qui no es conformen amb un determinat plaer els hi costa molt més de satisfer-ne. D’aquesta manera el nivell de felicitat al qual podrà arribar serà imperfecte, però aquesta felicitat imperfecte la pot suportar si no és greu.- Per tant, d’aquí es deriva la frase coneguda de l’autor: “És millor ser un home satisfet que un porc satisfet” i “És millor ser un Sòcrates insatisfet que un boig satisfet” i està també relacionant el porc i el boig amb ignorants que només coneixen part de la seva qüestió.
COMPARACIÓ
Aquesta teoria utilitarista té com a objectiu assolir la felicitat per al major nombre de persones que es podria comparar, ja que s’assembla a Aristòtil en el fet de ser una ètica heterònoma i teleològica i mostra alguns punts en comú amb la teoria hedonista d’Epicur. Amb aquesta darrera la única diferència es que sol ser una ètica que tendeix més als interessos individuals que no pas als de la col•lectivitat. Per últim, podem contrastar la opinió de Mill amb l’ètica formal de Kant basada en un racionalisme moderat i establint principalment dos imperatius categòrics per definir bé aquesta ètica.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
domingo, 1 de mayo de 2011
comentarios (0)
Ètica formal VS Ètica teleològica
La concepció de la moral entre aquests dos grans filòsofs ha estat oposada totalment. Aristòtil presentava una ètica teleològica en la qual les seves accions estaven orientades a obtenir un fi el qual era assolir la felicitat. D’altra banda al segle XIII el filosof empiricoracional Kant planteja una ètica formal allunyada de la heteronímia pròpia de qualsevol de les ètiques que persegueixen un fi. Les ètiques materials són empíriques, a posteriori, és a dir, el seu contingut està extret de l’experiència. Kant, per la seva banda, pretendrà formular una ètica amb imperatius universals i a priori que, per tant, no poden provenir de l’experiència.
Una ètica formal com la que proposa Kant, d’aquesta mena és buida de contingut, no estableix cap bé o fi que hagi de ser perseguit i no ens diu el que hem de fer, sinó com hem d’actuar. Un home actua moralment, per tant, quan actua per deure no està perseguint cap fi.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
sábado, 26 de marzo de 2011
comentarios (0)
IDEES PRINCIPALS
Aquest text de Hume reflecteix la seva concepció sobre la moral que la basa en el sentiment. Creu que la moral serveix per distingir entre el bé i el mal i aquesta tasca no la pot realitzar la raó sinó els sentiments que omplen les persones com ara les passions o emocions.
TÍTOL DEL TEXT El sentiment, com a base moral
ANÀLISI DEL TEXT
El fragment anterior de l’escocès David Hume es troba inclòs en la Investigació sobre els principis morals de David Hume que ocupen un gruix important en la teoria de l’autor. Per tal de poder diferenciar el bé i el mal la única via fiable segons l’autor és basar-se en els sentiments, no mitjançant la raó com dirien la major de racionalistes.Aquesta moral es caracteritza també per estar enfocada a un món solidari per tal d’assolir una ètica comunitària que beneficií al major nombre de persones com més tard desenvoluparia Bentham o John Stuart Mill en d’utilitarisme.
COMPARACIÓ DEL TEXT
El tema de la moral ha estat discutit per la majoria de filòsofs però les diverses relacions que es poden establir, van lligades estretament amb Epicur quan considera aquest cosmopolitisme hel•lenístic fomentat en una moral utilitària. La de Hume és molt semblant també a la de Stuart Mill qui centra el seu objectiu utilitarista en aconseguir la major felicitat per al major nombre de persones. I per últim, la fal•làcia naturalista d’aquest principal s’oposa a la moral kantiana basada en una ètica formal que considera que s’ha d’actuar per un deure moral no com faria Mill i sovint Hume.
Cliqueu a la imatge per ampliar el vostre coneixement sobre la teoria emotivista de Hume
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
domingo, 20 de marzo de 2011
comentarios (0)
Anàlisi de la causalitat
IDEES PRINCIPALS
La idea principal que podem extreure d’aquest text de Hume és la seva concepció del principi de causalitat, el qual considera que no tenim cap certesa que d’un mateix efecte es derivarà una mateixa causa, ja que el coneixement és probable, no cert i a més quan sobretot ens fonamentem en la experiència com a partida d’aquest coneixement. Considera que l’hàbit i el costum de la repetició de les mateixes relacions de causa-efecte no impliquen una veracitat.
TÍTOL És la causa a priori?
ANÀLISI
Aquest text pertany al filòsof empirista David Hume on ens està sintetitzant part de la seva teoria del coneixement centrant-se en el principi de causalitat tot afirmant que no existeix una relació necessària entre la causa i l’efecte.
L’autor afirma que la causa no és a priori, és a dir, que a partir de la raó no podem conèixer que d’una causa es deriva un efecte per això podem dir que no hi ha cap punt per a esperar que en el futur es derivin els mateixos efectes de les mateixes causes ja que l’hàbit i la successió d’aquests no ens aporta un coneixement cert.
En el text intervé una figura religiosa, del Gènesis de la Bíblia, Adam i se li atribueix que fou el primer home de tot el món i suposant que no ha pogut aprendre res de ningú no podria demostrar que de les mateixes causes en derivarien els mateixos efectes, ja que aquest home no havia tingut experiència anteriorment. En conclusió, l’autor afirma que no podem basar-nos en l’experiència per previsions empíriques i per tant, el costum de la repetició dels mateixos efectes no significa que sigui sempre estàtica, la naturalesa és dinàmica, tot flueix i canvia com deia Heràclit. D'aquí prenem com a exemple la seva teoria sobre les boles de bitllar les quals compten amb uns efectes diferents de les mateixes causes, no tenen moviments certs del tot. A continuació podeu disposar d'unes diapositives que fan referència al principi de causalitat de l'autor. Us les recomano ja que personalment em van ser molt útils per acabar d'entendre la seva posició. David Hume i la causalitat.
COMPARACIÓ
Aquest concepte del costum i de la repetició dels mateixos efectes derivats de les mateixes causes el podem relacionar amb Locke qui mantenia una posició gairebé igual. Tot seguit podem considerar una altra relació amb Heràclit d’Efes que és el filòsof del canvi quan diu que tot flueix i canvia i d’aquesta manera els hàbits i el costum no ens aporten el coneixement veritablement.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
martes, 15 de marzo de 2011
comentarios (0)
Relacions d’idees i qüestions de fet
IDEES PRINCIPALS
Aquest fragment filosòfic pertanyent a David Hume fa referència als dos tipus d’enunciats que són les relacions d’idees i les qüestions de fet. L’autor afirma que les primeres són constituïdes per les idees logicomatemàtiques que no depenen dels sentits i d’altra banda estan les qüestions de fet que aporten un coneixement altament probable basat en els sentits.
TÍTOL DEL TEXT Veritats a priori i a posteriori
ANÀLISI DEL TEXT Aquest Text és de David Hume, filòsof escocès que va enfocar la seva filosofia tant en l’acció humana com a la manera de dirigir l’enteniment. Aquestes paraules fan referència concretament a part de la seva teoria que exposa una classificació dels objectes de la raó o investigació humanes.
A les primeres línies l’autor ja ens parla d’aquests dos tipus: les relacions d’idees i les qüestions de fet. Hume engloba la geometria, l’àlgebra i l’aritmètica, és a dir, totes les ciències exactes i lògiques de les quals res no es pot dubtat, en el primer grup, en les relacions d’idees. Simplement són veritats universals i el contrari d’aquestes proposicions impliquen una no contradicció. Per que sigui de millor entesa l’autor dóna un exemple de relacions d’idees com ara la clara evidència que el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels catets.
Són enunciats clarament certs però no reals encara que no intervinguin els sentits.Seguidament Hume parla de les qüestions de fet que es contraposen a les relacions d’idees en diversos punts com ara que el contrari d’aquestes qüestions no poden ser ni implicar una contradicció. Aquestes qüestions es presenten molt clares a través dels sentits i per tant, de l’experiència.
L’exemple que l’ empirista proposa és la que “que el sol no sortirà demà és igual d’intel•ligible que dir que sortirà” perquè a través de l’experiència podem arribar al punt de dir que és molt probable que el sol surti però no és del tot cert. Per tant, les previsions del futur basades en d’experiències tan sols ens poden aportar un coneixement provable.Tampoc podem demostrar la falsedat de les qüestions de fet perquè això significaria una contradicció i no es podrien concebre de manera clara a la ment.COMPARACIÓAquesta teoria exposada per Hume, l’autor empirista s’assembla molt a la teoria de coneixement de Leibniz en la que podríem establir un paral•lelisme de les veritats de raó amb les relacions d’idees i les veritats de fet amb les qüestions de fet.La idea fonamental de Hume es manté en aquests dos punts. L’empirisme també podria ser contradictori amb part de la filosofia platònica i racionalista els quals accedeixen al coneixement per via de la raó i no per la de la veritat.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
lunes, 14 de marzo de 2011
comentarios (0)
Crítica del jo cartesià
IDEES PRINCIPALS
Aquest fragment filosòfic pertany a David Hume qui presenta la seva teoria de la substància oposant-se a l’exposada per Descartes. Segons aquest text, l’autor afirma que en el pensament es troven únicament les impressiones i per tant, el pensament seria un conjunt de totes les percempcios. La idea principal que podem extreure és que el pensament no és una substància, només hi ha impressions.
TÍTOL DEL TEXT La particularitat de les impressions
ANÀLISI DEL TEXT
El text pertany al filòsof empirista David Hume qui intenta presentar part de la seva teoria oposant-se a René Descartes. Aquest darrer, considera que l’essència és el pensament entès de manera general. D’altra banda Hume diu que el que exposa Descartes no és res intel•ligible i ell afirma que totes les coses tenen la seva pròpia identitat, és a dir, són particulars i aquestes percepcions particulars que tenim nosaltres són les que configuren la nostra pròpia ment. Però també deixa constància que aquestes no pertanyen a la ment perquè aquesta no és una substància intel•ligible.
Seguint en la seva teoria empirista, destaca la inexistència d’idees de substàncies ja que només podem tenir idees de les impressions. Llavors, en el text anterior, Hume ens dóna l’exemple de la idea de cos o de préssec, ja que nosaltres per exemple, percebem la idea de les qualitats d’un préssec com podria ser la idea del color taronja o del tacte tan característic d’aquesta fruita. Per últim, Hume conclou el text tot dient que la nostra idea de ment és només la idea de percepcions particulars.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
miércoles, 2 de marzo de 2011
comentarios (0)
Jo considero que aquest món es pot mirar des de tants llocs com persones que el veuen, no existeix un sol món, o sí, però sí és veritat que cadascú tenim la visió del nostre propi món.
Per a persones com nosaltres, plenes d'oportunitats i facilitats, aquest món no ens hauria de semblar malament, simplement ho fem per avarícia de voler-ne més, perquè si d'altra banda ens comparéssim amb un nen del tercer món, suposo que estaria convençuda que hi ha d'existir un món millor que el que ell està vivint.I si ara em preguntés per un moment en com hauria de ser un món millor, la meva resposta es reduiria a evitar tot el dolor possible que em podrien causar les dificultats que se'm poden anar presentant al llarg del temps, però considero que no ens podem queixar de la sort que tenim, per això no solem parar-nos a pensar en la possible existència d'un món millor.
Si així fos, i hi hagués un altre món, aquest hauria de comptar amb totes les meravelles que disposa el món actual juntament amb els obstacles i maldats actuals superades completament, per garantir una igualtat de felicitat.
Però sincerament. és difícil imaginar un altre món perquè no coneixem un altre com aquest, amb les característiques pròpies que el defineixen.
Aquest fragment filòsofic pertany a René Descartes I en ell podem veure un cert dualism del cos i la seva ment. L’autor defensa que l’únic vertader que hi ha és el jo, perquè encara no ha expressat la seva teoría sobre la demostració dels cossos i de les coses.
TÍTOL DEL TEXT Cos i ment
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest text pertany al filòsof francès, Descartes, un dels autors més característics del racionalisme. Aquest fragment el trobem en la sisena de les seves Meditacions Metafísiques, les quals sintetitzen una bona part de la teoria del filòsof. L’autor considera que la evidencia, és a dir, les idees clares i distintes ens les transmet Déu. Al llarg del fragment està presentant una unió estreta entre cos i ànima els quals són explicats com una unió accidental igual que ho afirmava Plató. El cos i l’ànima diu l’autor que se’ns presenta de forma evident per tant, no podem negar la seva existència.Descartes està dient que l’ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l’afirmació de la immortalitat de l’ànima com ho feia Plató.
COMPARACIÓ
L’antropologia cartesiana pot ser facilment comparada amb els dos autors clàssics més influients, tot mostrant una certa relació cap a Plató, però clarament una forta oposició amb Aristòtil. Per a Aristòtil, l’ànima i el cos es troben a la mateixa realitat com a fruit d’una unió substancial, a diferència de la de Descartes que és substancial, i s’assemblaria bastant a la teoria platònica sobre la separació del cos i ànima en dues realitats oposades. Descartes està dient que l’ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l’afirmació de la immortalitat de l’ànima com ho feia Plató.A continuació, trobeu una síntesi de tota la teoria cartesiana en la qual s'inclou l'antropologia
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
jueves, 10 de febrero de 2011
comentarios (0)
Aquesta és una de les qüestions que es planteja Descartes per donar lloc a la demostració de l’existència dels cossos. Personalment, considero que tinc una posició bastant realista envers aquesta qüestió ja que crec que els cossos són tal i com els percebem nosaltres, és a dir, relatius a la nostra manera de captar les coses. El fet de veure un cos, comporta la participació dels nostres sentits els quals no són comuns a tothom, perquè tenim la nostra opinió, per això hi ha tants cossos com persones en el món, perquè cadascú té la visió del seu cos, amb les seves característiques relacionades amb el color, la llum. El cos en sí seria la suma de totes aquestes perspectives segons el meu parer, teoria del perspectivisme desenvolupada anys més tard per Gasset.
Com a conclusió, els cossos els veiem i per a nosaltres els cossos són així, però aquesta perspectiva de l’objecte no s’estén de manera universal.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
jueves, 20 de enero de 2011
comentarios (0)
IDEES PRINCIPALS Aquest fragment filòsofic forma part del Discurs del Mètode de Descartes quan ens mostra la relació que té el cos amb l’ànima, la qual és identificada per la raó, és a dir, la propia de la realitat intel•ligible.
TÍTOL Cos i ànima, matèria i raó ANÀLISI DEL TEXT Aquest text és del Discurs del mètode del filòsof René Descartes. El filosof racionalista comença aquest discurs amb la seva partida de la filosofía, és a dir, el del jo. D’aquesta manera ens esta afirmant que quan veu les coses, pot dubtar de que siguin o no siguin, però del que no pot dubtar és de que està dubtant i per tant, existeix. D’aquí la seva frase repetida i coneguda: “Penso, per tant, existeixo. Cogito ergo sum. El procès de dubte té lloc a la nostra ànima i per això forma part d’una substància separada del cos, la qual és inmortal a diferencia d’aquest anterior.
COMPARACIÓ
L’antropologia cartesiana pot ser fàcilment comparada amb els dos autors clàssics més influents, tot mostrant una certa relació cap a Plató, però clarament una forta oposició amb Aristòtil. Per a Aristòtil, l’ànima i el cos es troben a la mateixa realitat com a fruit d’una unió substancial, a diferència de la de Descartes que és substancial, i s’assemblaria bastant a la teoria platònica sobre la separació del cos i ànima en dues realitats oposades. Descartes està dient que l’ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l’afirmació de la immortalitat de l’ànima com ho feia Plató.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
miércoles, 12 de enero de 2011
comentarios (0)
IDEES PRINCIPALS
Aquest text, pertany a René Descartes i el seu objectiu principal és arribar a la primera veritat que constitueix una partida de la filosofia, el jo. Intervé la figura del geni maligne com a divinitat enganyadora que el fa posar en dubte i el fa enganyar, però el fet de dubtar, vol dir que està pensant i en conseqüència existeix.
TÍTOL Demostració de l’existència
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest text és del filòsof racionalista Descartes, en ell es fa referència a la demostració de la existència de la filosofia primera que és el jo, però el que està intentant afirmar el filòsof és la capacitat de Déu de posar la idea en les coses, és a dir, que les idees les trobem en les coses.
Però principalment l’autor ens vol transmetre el fet que ell necessita arribar a la certesa i això li suposa haver de passar per un cert grau de dubte per tal d’arribar a allò evident o cert. Descartes incorpora la personalitat del geni maligne que és com una divinitat que intenta enganyar-nos perquè dubtem fins i tot de nosaltres mateixos, però no podem dubtar del jo, perquè és la primera veritat i dubtar del geni maligne és que estic pensant i si penso, existeixo. “ Cogito ergo sum”.
COMPARACIÓ
Aquesta teoría de la demostració de l’existència de Déu i de les coses la podem comparar amb les cinc vies de Sant Tomàs d’Aquino les quals mitjançant uns arguments en conclou sempre dient que Déu és únic i el més perfecte.
A continuació podeu veure la següent animació que fa una crítica a la societat actual, que está deixant de pensar i per tant, d'existir:
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
domingo, 9 de enero de 2011
comentarios (0)
IDEES GENERALS
Aquest fragment sintetitza clarament una de les regles del mètode cartesià: l’evidència: ja que l’autor afirma que a vegades per considerar una cosa com a certa o falsa, sovint els sentits ens enganyen per no haver utilitzat la prudència o la raó. També qüestiona tot un seguit d’exemples que el fan confondre els somnis amb la realitat.
TÍTOL DEL TEXT
Són els somnis una realitat?
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest text pertany al filòsof francès René Descartes i en ell podem notar alguns trets del mètode cartesià. L’autor diu que els sentits sovint poden enganyar-nos i impedir-nos trobar les coses evidents o cartes del tot. Per a Descartes un cop ens ha enganyat hem de ser prou prudents per no tornar a caure. Per tant, aquest punt el podem incloure en la primera fase del dubte cartesià en el que diu que hem de dubtar de tot allò que ens arriba dels sentits perquè ens poden enganyar com ara la perspectiva, els miratges i les il•lusions òptimes. Però tot seguit, Descartes mostra en el text un segon motiu de dubte, que és el dubte sobre la realitat. El pensador francès posa un exemple, que ell quan dorm, igual que la majoria somia amb les coses en sí i que aquestes coses el fan situar-se en una realitat, sent el somni si més no com la realitat en si, fent-lo dubtar de la realitat, ja que ¿ no podria ser que aquest món no fos més que fantasia i il•lusió? La realitat és simplement dubtosa.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
domingo, 19 de diciembre de 2010
comentarios (0)
IDEES PRINCIPALS Aquest text pertanyent a Descartes està fent referencia a l’objectiu del mètode cartesià, és a dir, arribar a l’evidència o certesa i d’aquesta manera descartar el dubte. L’autor explica totes les normes que cal seguir per cumplir aquest camí i qui l’assoleixi será capaç de distingir entre el que és fals i el que és veritat.
POSA UN TÍTOL El camí a la certesa
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest fragment filosòfic pertany al Discurs del Mètode de l’autor francès René Descartes. L’objecte de la filosofia de Descartes podríem dir que és arribar a la certesa sense passar per dubte i considerant aquelles coses que són evidents i que han de ser així. Per tal de poder arribar a la veritat o certesa, l’autor proposa un mètode: el Mètode Cartesià. Aquest mètode està caracteritzat per quatre fases o lleis les quals es troben explicades en l’anterior fragment. La primera regla és l’evidència és a dir, sotmetre un argument a l’evidència o a la primera intuïció que ens ve a la ment. Seguidament l’anàlisi consisteix en seleccionar els elements més bàsics que després a la tercera fase, a la síntesi s’ordenen de forma pujant del més complex al més simple. Per últim estaria l’enumeració que simplement seria una revisió de les parts anteriors. Si seguim aquestes quatre fases podem arribar a assolir la certesa.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
jueves, 16 de diciembre de 2010
comentarios (0)
IDEES PRINCIPALS
Aquest text reflexa bàsicament la teoria de Sant Agustí relacionada amb Déu i el temps. Considera a Déu com un ésser superiors que hi ha creat tot incloent el temps i al text es qüestiona què feia Déu abans de la creació si no existia el temps.
TÍTOL DEL TEXT
Déu, el creador del temps ANÀLISI DEL TEXT
Pel que fa a aquest text, pertany a Sant Agustí i podem dir que el fragment està dividit clarament per temes. Per començar, fa referència a la seva religiositat on afirma que Déu és el creador de tot. Per tant, és una força superior que ho ha fet tot. Seguidament, introdueix l’aspecte del temps, tema molt propi de la seva filosofia. L’autor es pregunta: Podia existir el temps que no fos creat per tu? O existia el temps abans que ell? Llavors l’autor es qüestiona que què feia Déu abans de la creació de Déu si no existia cap mesura del temps. L’autor considera que Déu és omnipotent i per tant pot dominar el temps futur. Per últim finalitza el text afirmant que Déu és etern a diferència de nosaltres que tenim un límit d’anys. Per concloure, podem destacar que la creació del cel i la Terra està lligada estretament amb el temps d’aquí al títol original. El temps va ser creat amb el món. Déu no és matèria, és abstracte. Podríem comparar l’autor amb Parmènides pel que fa a l’afirmació de l’eternitat.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
viernes, 3 de diciembre de 2010
comentarios (0)
L'argument ontològic és considerat com a una de les vies d'accés al coneixement de l'existència de Déu. Sant Anselm el va formular així: “Déu és allò del qual no es pot pensar res major”
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
lunes, 29 de noviembre de 2010
comentarios (0)
IDEES PRINCIPALS
Aquest text filosòfic d’Epicur ens transmet que és innecessari tenir por a la mort perquè nosaltres hem d’enfocar la nostra vida a ser feliços assolint els plaers vitals diversos. D’altra banda això no significarà que haguem d’acceptar altres situacions més doloroses si aquestes ens poden donar plaers més intensos i duradors.
TÍTOL DEL TEXT
La felicitat, el màxim plaer
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest text filosòfic forma part de La Carta a Meneceu, obra d’Epicur (431 aC- 270 aC), en la que es troben els ideals i la teoria característica d’Epicur, basada en l’assoliment dels plaers fugint dels dolors per tal d’arribar a la felicitat. A més destaca la seva importància cap al cos humà. L’autor introdueix el tema de la mort d’una manera diferent ja que afirma que no hem de tenir por a la mort, encara que aquesta suposi el final de la nostra etapa vital. Però per a ell considera que la mort no existeix, és a dir, que quan nosaltres estem, la mort no està, però quan la mort està, nosaltres no estem. Per tant, és un estúpid aquell que afirma témer la mort no perquè li dolgui en el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la. Segons aquesta afirmació del filòsof el que hem de fer es viure la vida més intensament aprofundint en els plaers i gaudir de cada un d’ells individualment mentre vivim, llavors aquesta podria ser la única manera d’arribar a l’objectiu característic i comú de qualsevol ésser humà, la felicitat. La figura del savi és benaurada per Epicur, dient que aquest és l’únic capaç de mantenir un equilibri per exemple estre témer la mort i no témer-la. En la següent frase: Cal recordar també que el futur no és del tot nostre, però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot, podem valorar-la fent referència al destí, és a dir, que hi ha una força superior que ens determina però alhora ens permet conduir les nostres pròpies accions i la nostra vida. A continuació l’autor ens diferencia entre un seguit de plaers és a dir, aquest afirma que necessitem alguns plaers naturals per satisfer necessitats pròpiament vitals i alhora tenim altres plaers no són essencials però que juntament amb els anteriors contribueixen com a mitjà per aconseguir el fi comú, la felicitat. Seguidament, trobem que es fa referència a l’acceptació de dolors els quals després de deixar de fer mal, aportin un benefici o un plaer molt més intens i durador. Per últim Epicur posa èmfasi en la necessitat del seny, que és l’ origen de totes les altres virtuts, i és més apreciable que la mateixa filosofia, i ens ensenya que no existeix una vida feliç sense ser al mateix temps assenyada, bella i justa; ni és possible viure amb seny, bellesa i justícia, sense ser feliç, frase textual de l’autor. Per tant, no podem distingir entre els diversos plaers sense la virtut del seny. Quan diu: “El savi creu que val més ser assenyadament desgraciat que insensatament feliç” vol dir que és millor tenir seny i actuar bé i que per mala sort actuem malament que l’insensat encara que se senti bé amb ell mateix no s’ha parat a pensar si les seves accions són correctes o no, perquè es mostra indiferent, perquè actua sense seny i només mirant per complaure desitjos que poden ser vans.
COMPARACIÓ
Podríem establir una comparació amb els atomistes qui creuen igual que Epicur que la matèria està formada per partícules indivisibles, que presenten qualitat pròpia, és a dir, els àtoms. Els estoics mostren una posició contrària a Epicur a causa de que el seu objectiu principal és arribar a la felicitat a la qual només es pot accedir a través del saber i la virtut.
A continuació, podeu veure una petita introducció animada sobre la filosofia d'Epicur.
Publicado por
Col·legi Sant Andreu
viernes, 19 de noviembre de 2010
comentarios (0)
IDEES PRINCIPALS El text d’Aristòtil fa referència a l’existència del primer motor que s’encarrega de donar lloc a unes altres. Es defensa una posició que afirma que tot és mogut o condicionat per una altra cosa de manera successiva i infinita, trobant-nos amb el problema de que si hi ha primers motors de manera infinita, és impossible trobar-ne el primer que mou tot, sinó que aquest s’ha de moure independentment.
TÍTOL Allò que mou tot
ANÀLISI Aquest fragment filosòfic forma part del llibre VIII de la Física d’Aristòtil, on s’explica una realitat suprema, el primer motor immòbil, que explica el moviment partint que el moviment és etern. El text comença afirmant que tot allò és mogut per una altra cosa, és a dir, que les coses són dependents d’altres per poder moure’s o també que les coses es mouen per elles mateixes. Aquesta teoria del primer motor immòbil és tractada en el text mitjançant un exemple: el bastó i la pedra. En aquest cas: el bastó és el PMI de la pedra, mou la pedra, aquesta la mou la mà i la mà la mou l’home. Per tant, en aquest exemple, l’home seria el primer motor immòbil. Aristòtil, alhora diu que les coses com són mogudes per unes altres, aquestes altres també han de ser mogudes per altres i així successivament, per això hi ha un que és mou per ell sol ja que no existeix res que el pugui moure. Aquesta existència d’un primer motor pot ser entesa en alguns casos per una divinitat a partir de la qual tot és mou i podria ser comparable amb el Déu cristià
COMPARACIÓ
Es pot comparar el PMI amb el demiürg de Plató que feia de mitjaner entre la matèria i les idees, no el final. També s’assembla al nous d’Anaxàgoras (homeomeries) i el final comú també és la idea de bé.
