ACTIVITAT 13. Comentari de text pàgina 92

BIOGRAFIA DE KARL POPPER

Filòsof austríac, nascut a Viena, de família acomodada d’origen jueu. La seva infància va transcórrer en plena Primera Guerra Mundial i, acabada la guerra, als 16 anys va decidir, per avorriment, abandonar l’escola i estudiar per compte propi. Es va inscriure a la universitat com alumne lliure -no es va matricular fins l’any 1922- i va assistir a cursos d’història, psicologia, filosofia i literatura, que tampoc va freqüentar massa, ja que només s’interessava per les matemàtiques i la física. En la seva joventut va simpatitzar amb el socialisme i, durant dos o tres mesos, es va adherirx al comunisme.
El 1928 presenta a la universitat de Viena la seva tesi de doctorat titulada «Sobre el problema del mètode en la psicologia del pensar», que assenyala el punt final del seu interès per la psicologia, a l’estudi de la qual havia dedicat uns quants anys, portat sobretot per la influència de Karl Bühler. A l’any següent és anomenat professor de matemàtiques i física en escoles d’ensenyament mitjà. Per aquesta dates pren contacte amb membres del Cercle de Viena, sobretot amb Víctor Kraft i Herbert Feigl, amb els qui discuteix sobre filosofia de la ciència, i que l’indueixen a publicar les seves idees en forma de llibre. Aquest llibre, que havia de titular-se Els dos problemes fonamentals de teoria del coneixement, però que no es publica fins a 1979, es converteix, després de moltes converses i discussions amb altres filòsofs neopositivistes, en el nucli de La lògica de la investigació científica (versió alemanya, 1934; versió anglesa, 1959), considerat primer com una obra de crítica al Cercle de Viena, però que en realitat és una obra que proposa una nova teoria sobre el que cal entendre per «coneixement científic»: un coneixement no vertader ni probablement vertader, sinó simplement hipotètic. Les seves obres representen la seva principal aportació al camp de la metodologia de les ciències socials. La postura ideològica que manifesta en elles ha fet que sigui considerat un decidit defensor del liberalisme modern, o fins i tot de l’ultraliberalisme.
El 1946 és anomenat professor de lògica i mètode científic en la School of Economics, de Londres, càrrec que mantindrà fins a la seva jubilació el 1969. Aquesta és l’època de més gran activitat intel·lectual de Popper, i ell la recorda en la seva Autobiografia com l’època més feliç de la seva vida en què va poder dedicar-se del tot a la solució de problemes filosòfics Molt crític amb el neopositivisme i la filosofia del llenguatge, s’oposa també a diverses classes d’epistemologies no realistes, com el fenomenisme, l’idealisme, el pragmatisme, etc. El 1950 viatja a Amèrica i dóna conferències a Harvard i a Princeton, on discuteix amb Einstein sobre determinisme e indeterminisme. El 1962 publica El desenvolupament del coneixement científic: Conjectures i refutacions, obra el títol de la qual resumeix el mode com Popper entén el desenvolupament científic: la ciència avança mitjançant conjectures en forma de hipòtesis, la possible falsedat de les quals s’intenta descartar sotmetent-les a una possible refutació pels fets. Nomenat el 1969 professor emèrit de la London School of Economics, prossegueix incansable la seva intensa activitat amb noves obres, articles i conferències.

El 1972, publica Coneixement objectiu, on, en oposició a la teoria del coneixement tradicional, que considera subjectiva per fundar-se en la certesa, proposa la seva teoria del coneixement objectiu, o del coneixement sense subjecte cognoscent, sostenint que el coneixement no consisteix tant en el problema de com fundem la certesa o la veritat, sinó més aviat en com es desenvolupa i acreix la ciència: a manera de conjectures que, en forma d’hipòtesis, es presenten com a solucions temptatives a problemes, acompanyades amb arguments crítics i intents de sotmetre-les a prova per descartar la seva falsedat; en aquesta obra presenta també la seva teoria dels tres móns. Al Congrés de Sociologia d’Heidelberg, s’enfronten les postures mantingudes pel racionalisme crític i la escola de Frankfurt , i on Popper manté de forma conseqüent el seu rebuig a la manera d’entendre el principi de contradicció a què recorren els dialèctics alemanys, i defensa l’existència d’un sol mètode científic per a qualsevol classe de ciència, incloses les socials.




IDEES GENERALS
El text es basa en la concepció falsacionista defensada per Karl Popper. Aquest ens vol transmetre en el text que un sistema científic mai podrà ser verificat i que únicament podrà ser refutat, és a dir, falsat.

TÍTOL DEL TEXT

Crítica de la inducció

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text pertany al filòsof Karl Popper (segle XIX) i fa una crítica als del Cercle de Viena El primer i el segon paràgraf explica que per que un sistema sigui considerat científic s’ha de poder refutar, i no obliga a que un sistema sigui considerat positiu per sempre sinó que hi ha un procés de canvi i l’únic que es pot fer es refutar l’enunciat no verificar. Popper esmenta el terme de criteri de demarcació en el text que és la dificultat per separar la ciència de la pseudociència i és considerat el problema de Kant. Exemplifica el falsacionisme amb l’enunciat següent: Plourà o no plourà demà aquí, això no pot resultar veritat per tant és empirista. En l’exemple de Plourà o no plourà aquí demà és un enunciat buit, no és empíric perquè no es pot refutar, tant pot ploure com no ploure, però e el cas de Plourà aquí demà és empíric. Cap enunciat segons Popper s’ha de poder verificar però tots ells han de poder ser falsats. Aquests enunciats no són mai deduïbles, per tant critica a la inducció.

COMPARACIÓ DEL TEXT

En aquest text, en Karl Popper està defensant una posició inductiva que pot ser contrastada perfectament per la posició inductiva defensada pels filòsofs que formaven part del Cercle de Viena. Mentre que la teoria defensada en el text per popper afirma que dels enunciats científics no podem passar d’enunciats particulars a enunciats generals tal i com els membres del Cercle de Viena ho feien, l’inductivisme. Popper desde la proposta del falsacionisme, de la falsedat d’enunciats singulars es conclou de forma deductiva la falsedat d’enunciats universals. Per tant com a conclusió mentre que els empiristes del Cercle de Viena consideren que mitjançant la inducció podem arribar a la probabilitat certa de la ciència, Karl Popper i altres filòsofs consideren que no arribem a la veritat sinó al que no és veritat, d’aquí la seva coneguda frase: Cada cop sabem com no és el mon. Les teories científiques no es poden modificar sinó han de poder ser falçades, llavors es considera ciència.

ACTIVITAT 12. Definicions tema 2

DEFINICIONS FILOSOFIA

- Raó teòrica: És aquella que s'orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat.

- Ultimitat: És l'intent d'arribar a les qüestions últimes, a aquelles, la resposta de les quals, no admeten seguir preguntant més.

- Coneixement: És la veritat trobada, aprehensió d'un estat de coses.

- Creença: És un grau de coneixement en el qual jo crec X, estic segur, però no es pot demostrar de manera objectiva.

- Interès emancipador: És un dels interessos del coneixement segons Apel i Habermas que serveix per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.

- Dogmatisme: Manifesta l'actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer la veritat absoluta.

- Relativisme: Entén conèixer quelcom com a cert o fals depenent de cada cultura, època o grup social.

- Realisme: És la posició del sentit comú que diu que podem arribar a les coses en si mateixa tal com són. L'objecte és arribat pel subjecte.

- Idealisme: No es pot arribar a conèixer la realitat tal com és, ja que la realitat depèn del subjecte.

- Noema: És l'objecte de la consciència.

- Prejudici: Judicis previs que hem adquirit per educació, cultura i que condicionen la nostra visió del món.

- Ignorància: Estat de seguretat respecte la veritat de la ment en què s'adment el desconeixement sobre un assumpte concret.

- Autoritat: És un criter de la veritat en què una afirmació s'accepta com a certa perquè prové d'algú que és expert.

- Evidència sensible: Accepten un enunciat en la mesura que aquest bé donat pels sentits.

- Veritat com a correspondència: Un enunciat és vertader quan concorda amb la realitat.

- Criteri contextual: No hi ha cap veritat aïllada sinó tots els coneixemens estan interrelacionats.

- Consens: Acord entre diferents interlocutors sobre un determinat rema.

- Realitat contingent: És aquella que és però que no pot ser, correspon al món físic.

- Realitat psíquica: La consciència és real però el subjecte no ho és. Ex: somni

- Realitat virtual: Conjunt de percepions i sensacions que ens donen la il·lusió de la realitat física.

- Món 3: És la interacció entre el món 1 allò físic i el món dos estats mentals. Serien els productes culturals.

7. Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica la teva resposta.
- Un triangle equilàter. És real, perquè és una veritat universal.
- La mort. Sembla real, perquè no la coneixem.
- Que em toqui la loteria en el sorteig del mes que ve. Sembla real, perque és un desig, una realitat psíquica possible.
- Lara Croft. Sembla real, perquè és un personatge fictici.
- Napoleó Bonaparte. Real perquè es conserven docments històrics (realitat històrica)
- Un miratge. Sembla real, perquè és una il·lusió òptica
- Una flor de plàstic. Real, perquè la podem percebre amb els sentits
- El meu aprovat. Real, perquè és demostrable en el butlletí
- La meva alegria per l'aprovat. Sembla real, realitat psíquica.
- Els records de l'estiu. Reals, són fets passats dels quals estic segura. RESULTAT DEL MÓN 2.
- El somni d'aquesta nit. Sembla real, perquè els somnis no són controlables.
- Els amics del xat. Sembla real, és aparent. Són dobles virtuals
- La meva imatge en un mirall. Sembla real. La imatge és real però: "El mirall no sòc jo":
- El que sento en veure una pel·lícula. Sentiment real
- Una pel·lícula. Sembla real, és ficció.

BIOGRAFIA MARTIN HEIDEGGER


Filòsof alemany, considerat com el principal representant de la filosofia de l’existència, en la versió anomenada «existencial», tot i que el mateix Heidegger rebutja, respecte de la seva filosofia, el qualificatiu de filosofia existencialista. Inicia a Friburg la carrera eclesiàstica, que deixa al cap de dos anys i, a partir de 1911, es va matricular en la facultat de ciències, on va seguir els cursos del neokantià H. Rickert i es va doctorar en filosofia, el 1914, amb una tesi sobre La doctrina del judici en el psicologisme, a la que seguí, com a treball d’habilitació per ensenyar, el 1916, La doctrina de les categories i el significat en Duns Escot. Inicià la seva carrera docent com a professor en la facultat de teologia, i durant la Primera Guerra Mundial es va presentar voluntari per anar al front, sent rebutjat per motius de salut. Acabada la guerra (1914-1919), Husserl el requereix com auxiliar seu a Friburg, i allí ensenya fins l’any 1923.

Posteriorment, entre 1923 i 1928, va estar destinat com a professor a Marburg, on va conèixer a Paul Natorp i a Rudolf Bultmann. Finalment, publicada ja el 1927 la seva obra fonamental L’ésser i el temps (Sein und Zeit), i quan ja les seves conferències i classes li havien donat fama de gran pensador, i aquesta mateixa obra ja marcava diferències amb el seu mestre Husserl, el va substituir l’any 1929 en la càtedra de filosofia de Friburg. Aquest mateix any apareixen la lliçó inaugural del seu curs que porta el títol de Què és metafísica? (on es pregunta: «Per què hi ha ens i no més aviat no-res?», i que serà després objecte d’atac per part de Carnap com a exemple de conjunt de pseudoenunciats), De l’essència del fonament (obra en la que formula la distinció ontològica) i Kant i el problema de la metafísica.

El 1933 -simpatitzant amb les idees nacionalsocialistes i afiliat al partit nazi aquell mateix any- és escollit rector de la universitat de Friburg i pronuncia l’anomenat «Discurs rectoral» sobre L’autoafirmació de la universitat alemanya, aplicant a la política alemanya de llavors conceptes del ser i el temps. Dimiteix del càrrec a l’any següent, després de resistir-se a destituir dos professors «no aris» i rebutjar la pràctica d’activitats antisemites a la universitat. No acaba amb això el seu compromís polític i els historiadors li atribueixen, per aquesta mateixa època, l’ambició diversament interpretada de dominar el món intel·lectual universitari alemany: de «guiar al Guia» (den Führer führen), en expressió de Jaspers. Aquestes desastroses circumstàncies marcaran no sols tota la seva vida, sinó que seran també punt de partida d’una discussió posterior (veure cita) sobre les implicacions nacionalsocialistes de la filosofia de Heidegger. Durant aquesta època apareixen, com a obres destacades, Hölderlin i l’essència de la poesia (1937), La doctrina de Plató sobre la veritat (1942), Carta sobre l’humanisme (1943). El 1945, després de la guerra, durant el període de desnazificació, les autoritats franceses d’ocupació li retiren el dret a ensenyar i només és readmès a la universitat, ja com a professor emèrit, el 1951. És l’època que suscita entusiasme entre els futurs existencialistes francesos. Les seves classes i conferències són seguides, fins i tot ara i malgrat tot, amb una expectació enorme; van apareixent per aquesta època Sengles perdudes (1950), La pregunta per la tècnica (1953), Què és això, la filosofia? (1955), Identitat i diferència (1957), El camí cap al llenguatge (1959), i és considerat el filòsof més important d’Europa. El 1966 concedeix una entrevista a «Der Spiegel», a condició que no es publiqués fins després de la seva mort, per intervenir en la polèmica suscitada per la seva adhesió al nazisme.

El 1971 es va retirar a casa seva de Messkirch, dedicat a preparar l’edició completa de les seves obres.


TÍTOL DEL TEXT

És real, és veritat i té sentit.



IDEES PRINCIPALS DEL TEXT.

En aquest text s’explica la relació que hi ha entre la veritat, la realitat i la concordança, és a dir, Heidegger afirma que una cosa és certa si és real, per tant concorda i té sentit. Tot això és exemplificat amb el cas de l’or.


ANÀLISI

Aquest text ens presenta la relació establida entre la veritat, la realitat i la concordança.
La teoria del realisme, que és aquella posició de la veritat del sentit comú es veuria reflectida en l’exemple de l’or fals i l’or real. Considerem que l’or autèntic és real mentre que el fals només és una aparença, això ho sabem pel sentit comú.

La fenomenologia és el punt mig entre el realisme i l’idealisme, es limita a conèixer les coses en la presentació puta i simple a la consciència, al subjecte. Dóna prioritat a la consciència perquè és allà on es capten les coses. Destaquem dos conceptes: el noema, que és l’objecte de la consciència i la noesi que és el que tu penses i opines.

Heiddeger afirma amb aquest text que la veritat s’ha utilitzat molt sovint amb el seu ús, és a dir, s’ha considerat cert allò que veiem i que trobem normal. Però que és cert? És una alegria que no és real. Per tant aquí en el cas de l’or, l’or vertader és aquell que ho sabem objectivament, és aparent. L’or fals és il•latent.

El que diem cert o fals no són les coses en sí, sinó els enunciats. Per tant per poder expressar la veritat necessitem el llenguatge. S’estableix una correspondència.

COMPARACIÓ

La fenomenologia és el model explicatiu del coneixement que trobem reflectit en aquest text per l’autor per excel•lència Martin Heddeger. És el punt mig entre el realisme i l’idealisme.
El realisme és un altre posicionament de la veritat ideat per Aristòtil, aquest considera que una cosa pot ser real independentment del subjecte, per tant els ésser humans només podem intervenir en la realitat coneixent-la no la poden modificar. La fenomenologia té en comú amb el realisme que dóna prioritat a la consciència, ja que és aquí on es capten les coses.

Una altra posició de la veritat és l’idealisme i significa la oposició del realisme, si aquest anterior defensava que per conèixer la realitat no fa falta el subjecte aquest considera que la realitat depèn del subjecte. D’aquí la frase El món és el meu món, ja que és el subjecte el que fa una construcció de la realitat i depèn exclusivament d’aquest, per tant poden sorgir diverses opinions sobre el que es veritat o no, ja que cada persona pot interpretar la veritat d’una manera o d’una altra. La relació de similitud amb la fenomenologia és que considera que els objectes no s’adapten al subjecte, sinó que se lo manifesten com l’idealisme.

Podem definir el realisme i l’idealisme com a posicions diferents de la veritat. La majoria dels éssers humans som realistes, ja que aquesta és la del sentit comú que tenim totes les persones i aquella que ens permet arribar a l’essència, és a dir, allò que són les coses i fa que siguin.

La societat és real perquè ningú dubta de la realitat. “Hi ha tantes realitats com persones”.

Quan penso en quina posició de la veritat em trobo, em decantaria per l’idealisme perquè defenso l’argument de que no podem conèixer la realitat tal i com és, i que per poder arribar a aquesta depenem d’un subjecte, és a dir, del “jo” i no de que necessitem un objecte per arribar a aquesta.

Segons els realistes, la realitat és tot allò que és intel•ligible en si mateix sense més preàmbuls, no com els idealistes, que afirmen que allò real i intel•ligible és molt subjectiu depenent de cada persona. La proposta idealista afirma que un objecte existeix en la mesura que el puc conèixer per tant depenem del propi subjecte per arribar-lo a conèixer. “El món és el meu món”.

Cal destacar a Aristòtil com a model realista més característic, i a Descartes com a idealista entre d’altres.

SEGON TRIMESTRE

A partir d'aquí, comença el Segon Trimestre