BIOGRAFIA MARTIN HEIDEGGER
Filòsof alemany, considerat com el principal representant de la filosofia de l’existència, en la versió anomenada «existencial», tot i que el mateix Heidegger rebutja, respecte de la seva filosofia, el qualificatiu de filosofia existencialista. Inicia a Friburg la carrera eclesiàstica, que deixa al cap de dos anys i, a partir de 1911, es va matricular en la facultat de ciències, on va seguir els cursos del neokantià H. Rickert i es va doctorar en filosofia, el 1914, amb una tesi sobre La doctrina del judici en el psicologisme, a la que seguí, com a treball d’habilitació per ensenyar, el 1916, La doctrina de les categories i el significat en Duns Escot. Inicià la seva carrera docent com a professor en la facultat de teologia, i durant la Primera Guerra Mundial es va presentar voluntari per anar al front, sent rebutjat per motius de salut. Acabada la guerra (1914-1919), Husserl el requereix com auxiliar seu a Friburg, i allí ensenya fins l’any 1923.
Posteriorment, entre 1923 i 1928, va estar destinat com a professor a Marburg, on va conèixer a Paul Natorp i a Rudolf Bultmann. Finalment, publicada ja el 1927 la seva obra fonamental L’ésser i el temps (Sein und Zeit), i quan ja les seves conferències i classes li havien donat fama de gran pensador, i aquesta mateixa obra ja marcava diferències amb el seu mestre Husserl, el va substituir l’any 1929 en la càtedra de filosofia de Friburg. Aquest mateix any apareixen la lliçó inaugural del seu curs que porta el títol de Què és metafísica? (on es pregunta: «Per què hi ha ens i no més aviat no-res?», i que serà després objecte d’atac per part de Carnap com a exemple de conjunt de pseudoenunciats), De l’essència del fonament (obra en la que formula la distinció ontològica) i Kant i el problema de la metafísica.
El 1933 -simpatitzant amb les idees nacionalsocialistes i afiliat al partit nazi aquell mateix any- és escollit rector de la universitat de Friburg i pronuncia l’anomenat «Discurs rectoral» sobre L’autoafirmació de la universitat alemanya, aplicant a la política alemanya de llavors conceptes del ser i el temps. Dimiteix del càrrec a l’any següent, després de resistir-se a destituir dos professors «no aris» i rebutjar la pràctica d’activitats antisemites a la universitat. No acaba amb això el seu compromís polític i els historiadors li atribueixen, per aquesta mateixa època, l’ambició diversament interpretada de dominar el món intel·lectual universitari alemany: de «guiar al Guia» (den Führer führen), en expressió de Jaspers. Aquestes desastroses circumstàncies marcaran no sols tota la seva vida, sinó que seran també punt de partida d’una discussió posterior (veure cita) sobre les implicacions nacionalsocialistes de la filosofia de Heidegger. Durant aquesta època apareixen, com a obres destacades, Hölderlin i l’essència de la poesia (1937), La doctrina de Plató sobre la veritat (1942), Carta sobre l’humanisme (1943). El 1945, després de la guerra, durant el període de desnazificació, les autoritats franceses d’ocupació li retiren el dret a ensenyar i només és readmès a la universitat, ja com a professor emèrit, el 1951. És l’època que suscita entusiasme entre els futurs existencialistes francesos. Les seves classes i conferències són seguides, fins i tot ara i malgrat tot, amb una expectació enorme; van apareixent per aquesta època Sengles perdudes (1950), La pregunta per la tècnica (1953), Què és això, la filosofia? (1955), Identitat i diferència (1957), El camí cap al llenguatge (1959), i és considerat el filòsof més important d’Europa. El 1966 concedeix una entrevista a «Der Spiegel», a condició que no es publiqués fins després de la seva mort, per intervenir en la polèmica suscitada per la seva adhesió al nazisme.
El 1971 es va retirar a casa seva de Messkirch, dedicat a preparar l’edició completa de les seves obres.
TÍTOL DEL TEXT
IDEES PRINCIPALS DEL TEXT.
En aquest text s’explica la relació que hi ha entre la veritat, la realitat i la concordança, és a dir, Heidegger afirma que una cosa és certa si és real, per tant concorda i té sentit. Tot això és exemplificat amb el cas de l’or.
ANÀLISIAquest text ens presenta la relació establida entre la veritat, la realitat i la concordança.
La teoria del realisme, que és aquella posició de la veritat del sentit comú es veuria reflectida en l’exemple de l’or fals i l’or real. Considerem que l’or autèntic és real mentre que el fals només és una aparença, això ho sabem pel sentit comú.
La fenomenologia és el punt mig entre el realisme i l’idealisme, es limita a conèixer les coses en la presentació puta i simple a la consciència, al subjecte. Dóna prioritat a la consciència perquè és allà on es capten les coses. Destaquem dos conceptes: el noema, que és l’objecte de la consciència i la noesi que és el que tu penses i opines.
Heiddeger afirma amb aquest text que la veritat s’ha utilitzat molt sovint amb el seu ús, és a dir, s’ha considerat cert allò que veiem i que trobem normal. Però que és cert? És una alegria que no és real. Per tant aquí en el cas de l’or, l’or vertader és aquell que ho sabem objectivament, és aparent. L’or fals és il•latent.
El que diem cert o fals no són les coses en sí, sinó els enunciats. Per tant per poder expressar la veritat necessitem el llenguatge. S’estableix una correspondència.
COMPARACIÓ
La fenomenologia és el model explicatiu del coneixement que trobem reflectit en aquest text per l’autor per excel•lència Martin Heddeger. És el punt mig entre el realisme i l’idealisme.
El realisme és un altre posicionament de la veritat ideat per Aristòtil, aquest considera que una cosa pot ser real independentment del subjecte, per tant els ésser humans només podem intervenir en la realitat coneixent-la no la poden modificar. La fenomenologia té en comú amb el realisme que dóna prioritat a la consciència, ja que és aquí on es capten les coses.
Una altra posició de la veritat és l’idealisme i significa la oposició del realisme, si aquest anterior defensava que per conèixer la realitat no fa falta el subjecte aquest considera que la realitat depèn del subjecte. D’aquí la frase El món és el meu món, ja que és el subjecte el que fa una construcció de la realitat i depèn exclusivament d’aquest, per tant poden sorgir diverses opinions sobre el que es veritat o no, ja que cada persona pot interpretar la veritat d’una manera o d’una altra. La relació de similitud amb la fenomenologia és que considera que els objectes no s’adapten al subjecte, sinó que se lo manifesten com l’idealisme.
0 comentarios:
Publicar un comentario