BIOGRAFIA DE KARL POPPER
Filòsof austríac, nascut a Viena, de família acomodada d’origen jueu. La seva infància va transcórrer en plena Primera Guerra Mundial i, acabada la guerra, als 16 anys va decidir, per avorriment, abandonar l’escola i estudiar per compte propi. Es va inscriure a la universitat com alumne lliure -no es va matricular fins l’any 1922- i va assistir a cursos d’història, psicologia, filosofia i literatura, que tampoc va freqüentar massa, ja que només s’interessava per les matemàtiques i la física. En la seva joventut va simpatitzar amb el socialisme i, durant dos o tres mesos, es va adherirx al comunisme.
El 1928 presenta a la universitat de Viena la seva tesi de doctorat titulada «Sobre el problema del mètode en la psicologia
del pensar», que assenyala el punt final del seu interès per la psicologia, a l’estudi de la qual havia dedicat uns quants anys, portat sobretot per la influència de Karl Bühler. A l’any següent és anomenat professor de matemàtiques i física en escoles d’ensenyament mitjà. Per aquesta dates pren contacte amb membres del Cercle de Viena, sobretot amb Víctor Kraft i Herbert Feigl, amb els qui discuteix sobre filosofia de la ciència, i que l’indueixen a publicar les seves idees en forma de llibre. Aquest llibre, que havia de titular-se Els dos problemes fonamentals de teoria del coneixement, però que no es publica fins a 1979, es converteix, després de moltes converses i discussions amb altres filòsofs neopositivistes, en el nucli de La lògica de la investigació científica (versió alemanya, 1934; versió anglesa, 1959), considerat primer com una obra de crítica al Cercle de Viena, però que en realitat és una obra que proposa una nova teoria sobre el que cal entendre per «coneixement científic»: un coneixement no vertader ni probablement vertader, sinó simplement hipotètic. Les seves obres representen la seva principal aportació al camp de la metodologia de les ciències socials. La postura ideològica que manifesta en elles ha fet que sigui considerat un decidit defensor del liberalisme modern, o fins i tot de l’ultraliberalisme.
El 1946 és anomenat professor de lògica i mètode científic en la School of Economics, de Londres, càrrec que mantindrà fins a la seva jubilació el 1969. Aquesta és l’època de més gran activitat intel·lectual de Popper, i ell la recorda en la seva Autobiografia com l’època més feliç de la seva vida en què va poder dedicar-se del tot a la solució de problemes filosòfics Molt crític amb el neopositivisme i la filosofia del llenguatge, s’oposa també a diverses classes d’epistemologies no realistes, com el fenomenisme, l’idealisme, el pragmatisme, etc. El 1950 viatja a Amèrica i dóna conferències a Harvard i a Princeton, on discuteix amb Einstein sobre determinisme e indeterminisme. El 1962 publica El desenvolupament del coneixement científic: Conjectures i refutacions, obra el títol de la qual resumeix el mode com Popper entén el desenvolupament científic: la ciència avança mitjançant conjectures en forma de hipòtesis, la possible falsedat de les quals s’intenta descartar sotmetent-les a una possible refutació pels fets. Nomenat el 1969 professor emèrit de la London School of Economics, prossegueix incansable la seva intensa activitat amb noves obres, articles i conferències.
El 1972, publica Coneixement objectiu, on, en oposició a la teoria del coneixement tradicional, que considera subjectiva per fundar-se en la certesa, proposa la seva teoria del coneixement objectiu, o del coneixement sense subjecte cognoscent, sostenint que el coneixement no consisteix tant en el problema de com fundem la certesa o la veritat, sinó més aviat en com es desenvolupa i acreix la ciència: a manera de conjectures que, en forma d’hipòtesis, es presenten com a solucions temptatives a problemes, acompanyades amb arguments crítics i intents de sotmetre-les a prova per descartar la seva falsedat; en aquesta obra presenta també la seva teoria dels tres móns. Al Congrés de Sociologia d’Heidelberg, s’enfronten les postures mantingudes pel racionalisme crític i la escola de Frankfurt , i on Popper manté de forma conseqüent el seu rebuig a la manera d’entendre el principi de contradicció a què recorren els dialèctics alemanys, i defensa l’existència d’un sol mètode científic per a qualsevol classe de ciència, incloses les socials.
El 1928 presenta a la universitat de Viena la seva tesi de doctorat titulada «Sobre el problema del mètode en la psicologia
del pensar», que assenyala el punt final del seu interès per la psicologia, a l’estudi de la qual havia dedicat uns quants anys, portat sobretot per la influència de Karl Bühler. A l’any següent és anomenat professor de matemàtiques i física en escoles d’ensenyament mitjà. Per aquesta dates pren contacte amb membres del Cercle de Viena, sobretot amb Víctor Kraft i Herbert Feigl, amb els qui discuteix sobre filosofia de la ciència, i que l’indueixen a publicar les seves idees en forma de llibre. Aquest llibre, que havia de titular-se Els dos problemes fonamentals de teoria del coneixement, però que no es publica fins a 1979, es converteix, després de moltes converses i discussions amb altres filòsofs neopositivistes, en el nucli de La lògica de la investigació científica (versió alemanya, 1934; versió anglesa, 1959), considerat primer com una obra de crítica al Cercle de Viena, però que en realitat és una obra que proposa una nova teoria sobre el que cal entendre per «coneixement científic»: un coneixement no vertader ni probablement vertader, sinó simplement hipotètic. Les seves obres representen la seva principal aportació al camp de la metodologia de les ciències socials. La postura ideològica que manifesta en elles ha fet que sigui considerat un decidit defensor del liberalisme modern, o fins i tot de l’ultraliberalisme. El 1946 és anomenat professor de lògica i mètode científic en la School of Economics, de Londres, càrrec que mantindrà fins a la seva jubilació el 1969. Aquesta és l’època de més gran activitat intel·lectual de Popper, i ell la recorda en la seva Autobiografia com l’època més feliç de la seva vida en què va poder dedicar-se del tot a la solució de problemes filosòfics Molt crític amb el neopositivisme i la filosofia del llenguatge, s’oposa també a diverses classes d’epistemologies no realistes, com el fenomenisme, l’idealisme, el pragmatisme, etc. El 1950 viatja a Amèrica i dóna conferències a Harvard i a Princeton, on discuteix amb Einstein sobre determinisme e indeterminisme. El 1962 publica El desenvolupament del coneixement científic: Conjectures i refutacions, obra el títol de la qual resumeix el mode com Popper entén el desenvolupament científic: la ciència avança mitjançant conjectures en forma de hipòtesis, la possible falsedat de les quals s’intenta descartar sotmetent-les a una possible refutació pels fets. Nomenat el 1969 professor emèrit de la London School of Economics, prossegueix incansable la seva intensa activitat amb noves obres, articles i conferències.
El 1972, publica Coneixement objectiu, on, en oposició a la teoria del coneixement tradicional, que considera subjectiva per fundar-se en la certesa, proposa la seva teoria del coneixement objectiu, o del coneixement sense subjecte cognoscent, sostenint que el coneixement no consisteix tant en el problema de com fundem la certesa o la veritat, sinó més aviat en com es desenvolupa i acreix la ciència: a manera de conjectures que, en forma d’hipòtesis, es presenten com a solucions temptatives a problemes, acompanyades amb arguments crítics i intents de sotmetre-les a prova per descartar la seva falsedat; en aquesta obra presenta també la seva teoria dels tres móns. Al Congrés de Sociologia d’Heidelberg, s’enfronten les postures mantingudes pel racionalisme crític i la escola de Frankfurt , i on Popper manté de forma conseqüent el seu rebuig a la manera d’entendre el principi de contradicció a què recorren els dialèctics alemanys, i defensa l’existència d’un sol mètode científic per a qualsevol classe de ciència, incloses les socials.
IDEES GENERALS
El text es basa en la concepció falsacionista defensada per Karl Popper. Aquest ens vol transmetre en el text que un sistema científic mai podrà ser verificat i que únicament podrà ser refutat, és a dir, falsat.
TÍTOL DEL TEXT
Crítica de la inducció
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest text pertany al filòsof Karl Popper (segle XIX) i fa una crítica als del Cercle de Viena El primer i el segon paràgraf explica que per que un sistema sigui considerat científic s’ha de poder refutar, i no obliga a que un sistema sigui considerat positiu per sempre sinó que hi ha un procés de canvi i l’únic que es pot fer es refutar l’enunciat no verificar. Popper esmenta el terme de criteri de demarcació en el text que és la dificultat per separar la ciència de la pseudociència i és considerat el problema de Kant. Exemplifica el falsacionisme amb l’enunciat següent: Plourà o no plourà demà aquí, això no pot resultar veritat per tant és empirista. En l’exemple de Plourà o no plourà aquí demà és un enunciat buit, no és empíric perquè no es pot refutar, tant pot ploure com no ploure, però e el cas de Plourà aquí demà és empíric. Cap enunciat segons Popper s’ha de poder verificar però tots ells han de poder ser falsats. Aquests enunciats no són mai deduïbles, per tant critica a la inducció.
COMPARACIÓ DEL TEXT
En aquest text, en Karl Popper està defensant una posició inductiva que pot ser contrastada perfectament per la posició inductiva defensada pels filòsofs que formaven part del Cercle de Viena. Mentre que la teoria defensada en el text per popper afirma que dels enunciats científics no podem passar d’enunciats particulars a enunciats generals tal i com els membres del Cercle de Viena ho feien, l’inductivisme. Popper desde la proposta del falsacionisme, de la falsedat d’enunciats singulars es conclou de forma deductiva la falsedat d’enunciats universals. Per tant com a conclusió mentre que els empiristes del Cercle de Viena consideren que mitjançant la inducció podem arribar a la probabilitat certa de la ciència, Karl Popper i altres filòsofs consideren que no arribem a la veritat sinó al que no és veritat, d’aquí la seva coneguda frase: Cada cop sabem com no és el mon. Les teories científiques no es poden modificar sinó han de poder ser falçades, llavors es considera ciència.
El text es basa en la concepció falsacionista defensada per Karl Popper. Aquest ens vol transmetre en el text que un sistema científic mai podrà ser verificat i que únicament podrà ser refutat, és a dir, falsat.
TÍTOL DEL TEXT
Crítica de la inducció
ANÀLISI DEL TEXT
Aquest text pertany al filòsof Karl Popper (segle XIX) i fa una crítica als del Cercle de Viena El primer i el segon paràgraf explica que per que un sistema sigui considerat científic s’ha de poder refutar, i no obliga a que un sistema sigui considerat positiu per sempre sinó que hi ha un procés de canvi i l’únic que es pot fer es refutar l’enunciat no verificar. Popper esmenta el terme de criteri de demarcació en el text que és la dificultat per separar la ciència de la pseudociència i és considerat el problema de Kant. Exemplifica el falsacionisme amb l’enunciat següent: Plourà o no plourà demà aquí, això no pot resultar veritat per tant és empirista. En l’exemple de Plourà o no plourà aquí demà és un enunciat buit, no és empíric perquè no es pot refutar, tant pot ploure com no ploure, però e el cas de Plourà aquí demà és empíric. Cap enunciat segons Popper s’ha de poder verificar però tots ells han de poder ser falsats. Aquests enunciats no són mai deduïbles, per tant critica a la inducció.
COMPARACIÓ DEL TEXT
En aquest text, en Karl Popper està defensant una posició inductiva que pot ser contrastada perfectament per la posició inductiva defensada pels filòsofs que formaven part del Cercle de Viena. Mentre que la teoria defensada en el text per popper afirma que dels enunciats científics no podem passar d’enunciats particulars a enunciats generals tal i com els membres del Cercle de Viena ho feien, l’inductivisme. Popper desde la proposta del falsacionisme, de la falsedat d’enunciats singulars es conclou de forma deductiva la falsedat d’enunciats universals. Per tant com a conclusió mentre que els empiristes del Cercle de Viena consideren que mitjançant la inducció podem arribar a la probabilitat certa de la ciència, Karl Popper i altres filòsofs consideren que no arribem a la veritat sinó al que no és veritat, d’aquí la seva coneguda frase: Cada cop sabem com no és el mon. Les teories científiques no es poden modificar sinó han de poder ser falçades, llavors es considera ciència.
