ACTIVITAT 52. La identitat personal


Crítica del jo cartesià

IDEES PRINCIPALS

Aquest fragment filosòfic pertany a David Hume qui presenta la seva teoria de la substància oposant-se a l’exposada per Descartes. Segons aquest text, l’autor afirma que en el pensament es troven únicament les impressiones i per tant, el pensament seria un conjunt de totes les percempcios. La idea principal que podem extreure és que el pensament no és una substància, només hi ha impressions.




TÍTOL DEL TEXT

La particularitat de les impressions

ANÀLISI DEL TEXT

El text pertany al filòsof empirista David Hume qui intenta presentar part de la seva teoria oposant-se a René Descartes. Aquest darrer, considera que l’essència és el pensament entès de manera general.
D’altra banda Hume diu que el que exposa Descartes no és res intel•ligible i ell afirma que totes les coses tenen la seva pròpia identitat, és a dir, són particulars i aquestes percepcions particulars que tenim nosaltres són les que configuren la nostra pròpia ment.
Però també deixa constància que aquestes no pertanyen a la ment perquè aquesta no és una substància intel•ligible.


Seguint en la seva teoria empirista, destaca la inexistència d’idees de substàncies ja que només podem tenir idees de les impressions. Llavors, en el text anterior, Hume ens dóna l’exemple de la idea de cos o de préssec, ja que nosaltres per exemple, percebem la idea de les qualitats d’un préssec com podria ser la idea del color taronja o del tacte tan característic d’aquesta fruita. Per últim, Hume conclou el text tot dient que la nostra idea de ment és només la idea de percepcions particulars.


Comença el final...3r TRIMESTRE

ACTIVITAT 51. Creieu que aquest és el millor dels mons possibles

Jo considero que aquest món es pot mirar des de tants llocs com persones que el veuen, no existeix un sol món, o sí, però sí és veritat que cadascú tenim la visió del nostre propi món.

Per a persones com nosaltres, plenes d'oportunitats i facilitats, aquest món no ens hauria de semblar malament, simplement ho fem per avarícia de voler-ne més, perquè si d'altra banda ens comparéssim amb un nen del tercer món, suposo que estaria convençuda que hi ha d'existir un món millor que el que ell està vivint. I si ara em preguntés per un moment en com hauria de ser un món millor, la meva resposta es reduiria a evitar tot el dolor possible que em podrien causar les dificultats que se'm poden anar presentant al llarg del temps, però considero que no ens podem queixar de la sort que tenim, per això no solem parar-nos a pensar en la possible existència d'un món millor.

Si així fos, i hi hagués un altre món, aquest hauria de comptar amb totes les meravelles que disposa el món actual juntament amb els obstacles i maldats actuals superades completament, per garantir una igualtat de felicitat.

Però sincerament. és difícil imaginar un altre món perquè no coneixem un altre com aquest, amb les característiques pròpies que el defineixen.






IDEES PRINCIPALS


Aquest fragment filòsofic pertany a René Descartes I en ell podem veure un cert dualism del cos i la seva ment. L’autor defensa que l’únic vertader que hi ha és el jo, perquè encara no ha expressat la seva teoría sobre la demostració dels cossos i de les coses.


TÍTOL DEL TEXT

Cos i ment


ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text pertany al filòsof francès, Descartes, un dels autors més característics del racionalisme. Aquest fragment el trobem en la sisena de les seves Meditacions Metafísiques, les quals sintetitzen una bona part de la teoria del filòsof.
L’autor considera que la evidencia, és a dir, les idees clares i distintes ens les transmet Déu. Al llarg del fragment està presentant una unió estreta entre cos i ànima els quals són explicats com una unió accidental igual que ho afirmava Plató. El cos i l’ànima diu l’autor que se’ns presenta de forma evident per tant, no podem negar la seva existència. Descartes està dient que l’ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l’afirmació de la immortalitat de l’ànima com ho feia Plató.

COMPARACIÓ


L’antropologia cartesiana pot ser facilment comparada amb els dos autors clàssics més influients, tot mostrant una certa relació cap a Plató, però clarament una forta oposició amb Aristòtil. Per a Aristòtil, l’ànima i el cos es troben a la mateixa realitat com a fruit d’una unió substancial, a diferència de la de Descartes que és substancial, i s’assemblaria bastant a la teoria platònica sobre la separació del cos i ànima en dues realitats oposades. Descartes està dient que l’ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l’afirmació de la immortalitat de l’ànima com ho feia Plató. A continuació, trobeu una síntesi de tota la teoria cartesiana en la qual s'inclou l'antropologia

ACTIVITAT 48. Són els cossos tal i com els percebem?

Aquesta és una de les qüestions que es planteja Descartes per donar lloc a la demostració de l’existència dels cossos.
Personalment, considero que tinc una posició bastant realista envers aquesta qüestió ja que crec que els cossos són tal i com els percebem nosaltres, és a dir, relatius a la nostra manera de captar les coses.
El fet de veure un cos, comporta la participació dels nostres sentits els quals no són comuns a tothom, perquè tenim la nostra opinió, per això hi ha tants cossos com persones en el món, perquè cadascú té la visió del seu cos, amb les seves característiques relacionades amb el color, la llum.
El cos en sí seria la suma de totes aquestes perspectives segons el meu parer, teoria del perspectivisme desenvolupada anys més tard per Gasset.

Com a conclusió, els cossos els veiem i per a nosaltres els cossos són així, però aquesta perspectiva de l’objecte no s’estén de manera universal.



ACTIVITAT 49. El jo com a substància pensant i la qüestió de l'ànima

IDEES PRINCIPALS
Aquest fragment filòsofic forma part del Discurs del Mètode de Descartes quan ens mostra la relació que té el cos amb l’ànima, la qual és identificada per la raó, és a dir, la propia de la realitat intel•ligible.

TÍTOL

Cos i ànima, matèria i raó

ANÀLISI DEL TEXT
Aquest text és del Discurs del mètode del filò
sof René Descartes. El filosof racionalista comença aquest discurs amb la seva partida de la filosofía, és a dir, el del jo.
D’aquesta manera ens esta afirmant que quan veu les coses, pot dubtar de que siguin o no siguin, però del que no pot dubtar és de que està dubtant i per tant, existeix. D’aquí la seva frase repetida i coneguda: “Penso, per tant, existeixo. Cogito ergo sum. El procès de dubte té lloc a la nostra ànima i per això forma part d’una substància separada del cos, la qual és inmortal a diferencia d’aquest anterior.

COMPARACIÓ


L’antropologia cartesiana pot ser fàcilment comparada amb els dos autors clàssics més influents, tot mostrant una certa relació cap a Plató, però clarament una forta oposició amb Aristòtil. Per a Aristòtil, l’ànima i el cos es troben a la mateixa realitat com a fruit d’una unió substancial, a diferència de la de Descartes que és substancial, i s’assemblaria bastant a la teoria platònica sobre la separació del cos i ànima en dues realitats oposades. Descartes està dient que l’ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l’afirmació de la immortalitat de l’ànima com ho feia Plató.

ACTIVITAT 47." Cogito ergo sum"

IDEES PRINCIPALS


Aquest text, pertany a René Descartes i el seu objectiu principal és arribar a la primera veritat que constitueix una partida de la filosofia, el jo. Intervé la figura del geni maligne com a divinitat enganyadora que el fa posar en dubte i el fa enganyar, però el fet de dubtar, vol dir que està pensant i en conseqüència existeix.


TÍTOL
Demostració de l’existència

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text és del filòsof racionalista Descartes, en ell es fa referència a la demostració de la existència de la filosofia primera que és el jo, però el que està intentant afirmar el filòsof és la capacitat de Déu de posar la idea en les coses, és a dir, que les idees les trobem en les coses.

Però principalment l’autor ens vol transmetre el fet que ell necessita arribar a la certesa i això li suposa haver de passar per un cert grau de dubte per tal d’arribar a allò evident o cert. Descartes incorpora la personalitat del geni maligne que és com una divinitat que intenta enganyar-nos perquè dubtem fins i tot de nosaltres mateixos, però no podem dubtar del jo, perquè és la primera veritat i dubtar del geni maligne és que estic pensant i si penso, existeixo. “ Cogito ergo sum”.


COMPARACIÓ

Aquesta teoría de la demostració de l’existència de Déu i de les coses la podem comparar amb les cinc vies de Sant Tomàs d’Aquino les quals mitjançant uns arguments en conclou sempre dient que Déu és únic i el més perfecte.


A continuació podeu veure la següent animació que fa una crítica a la societat actual, que está deixant de pensar i per tant, d'existir: