TEXT 1 HERÀCLIT
“Aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i será; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”.
IDEES PRINCIPALS
Aquest petit fragment del filòsof Heràclit tracta de donar la seva opinió en quant a l’origen de les coses, les quals considera que canvien constantment , però a més afirma que el foc és l’arkhé de totes les coses, un foc que s’encén i s’apaga.
POSA UN TÍTOL
El foc que encén i apaga
ANÀLISI DEL TEXT
El text pertany al filòsof Heràclit d’Efes, qui es coneix per ser una persona obscura, solitària i misantropa i per tenir por a l’aigua. Ens trobem davant d’un fragment que reflexa el nou tipus de gènere literari que crea: l’aforisme, una curta frase però en canvi, profunda.
En ell podem verificar el pensament sobre l’origen de les coses que tenia el filòsof, qui deia que l’arkhé de totes les coses era el foc, que com diu en el text, s’encèn i s’apaga en la seva mesura, és a dir, podríem representar al foc com al sol que seria el seu principi.
El cosmos seria com un foc que s’encèn i s’apaga.
D’altra banda defensa una posició de que el cosmos canvia sempre per alguna raó, la naturalesa evoluciona a través dels contraris, els quals es necessiten, és a dir, seria com una lluita de la presència i no presència.
La natura és la clau del seu pensament que consisteix fins al punt d’arribar a la seva frase: “La saviesa consisteix en dir la veritat i obrar segons amb la natura”
TEXT 2. PARMÈNIDES
La via de la veritat
ANÀLISI DEL TEXT
El text de Parmènides fa referència ala seva filosofia sobre l’ésser és i l’ésser no és, és a dir, que el que és, ha estat ara, sempre i sempre estarà. Per tant, el filòsof està posant èmfasi en l’eternitat de les coses. En el moment en el que esmenta que allò que es pot dir i pensar fa referència a l’ésser formant part de la seva via de la veritat. L’ésser no està sotmès a canvi ja que aquest és etern i al ser etern, des del punt de vista del logos, el filòsof diu que no pot haver-hi mort perquè no es pot passar de l’ésser al no ésser perquè si ho fes seria per una imperfecció, i l’ésser és perfecte. Com que no és pot passar del no ésser al ésser Parmènides esmenta a tothom qui si que ho creu, com a uns ignorants.
COMPARACIÓ
Aquest dos textos són el reflex de dues clares teories oposades. La primera correspon a Heràclit qui és considerat el mestre del canvi, és a dir que totes les coses són dinàmiques (MONISME DINÀMIC)
D'altra banda l'ésser de Parmènides defensa ser immutable i etern, negant el canvi d'Heràclit. Pel que fa a les teories, el primer defensa una lluita de contraris en què sense el seu contrari les coses no poden existir i el segon l'eternitat de l'ésser.
“Aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i será; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”.
IDEES PRINCIPALS
Aquest petit fragment del filòsof Heràclit tracta de donar la seva opinió en quant a l’origen de les coses, les quals considera que canvien constantment , però a més afirma que el foc és l’arkhé de totes les coses, un foc que s’encén i s’apaga.
POSA UN TÍTOL
El foc que encén i apaga
ANÀLISI DEL TEXT
El text pertany al filòsof Heràclit d’Efes, qui es coneix per ser una persona obscura, solitària i misantropa i per tenir por a l’aigua. Ens trobem davant d’un fragment que reflexa el nou tipus de gènere literari que crea: l’aforisme, una curta frase però en canvi, profunda.
En ell podem verificar el pensament sobre l’origen de les coses que tenia el filòsof, qui deia que l’arkhé de totes les coses era el foc, que com diu en el text, s’encèn i s’apaga en la seva mesura, és a dir, podríem representar al foc com al sol que seria el seu principi.
El cosmos seria com un foc que s’encèn i s’apaga.
D’altra banda defensa una posició de que el cosmos canvia sempre per alguna raó, la naturalesa evoluciona a través dels contraris, els quals es necessiten, és a dir, seria com una lluita de la presència i no presència.
La natura és la clau del seu pensament que consisteix fins al punt d’arribar a la seva frase: “La saviesa consisteix en dir la veritat i obrar segons amb la natura”
TEXT 2. PARMÈNIDES
“Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t’ordeno que consideris. He de desviar-te, doncs, d’aquesla qualels homes ignorants caminen bicèfals; (…) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes,gent forassenyada, per a la qual l’ésser iel no-ésser són consideratsel mateix i no el mateix i per a la qual el camí de totes les coses es regressiu”.
TÍTOL DEL TEXTLa via de la veritat
ANÀLISI DEL TEXT
El text de Parmènides fa referència ala seva filosofia sobre l’ésser és i l’ésser no és, és a dir, que el que és, ha estat ara, sempre i sempre estarà. Per tant, el filòsof està posant èmfasi en l’eternitat de les coses. En el moment en el que esmenta que allò que es pot dir i pensar fa referència a l’ésser formant part de la seva via de la veritat. L’ésser no està sotmès a canvi ja que aquest és etern i al ser etern, des del punt de vista del logos, el filòsof diu que no pot haver-hi mort perquè no es pot passar de l’ésser al no ésser perquè si ho fes seria per una imperfecció, i l’ésser és perfecte. Com que no és pot passar del no ésser al ésser Parmènides esmenta a tothom qui si que ho creu, com a uns ignorants.
COMPARACIÓ
Aquest dos textos són el reflex de dues clares teories oposades. La primera correspon a Heràclit qui és considerat el mestre del canvi, és a dir que totes les coses són dinàmiques (MONISME DINÀMIC)
D'altra banda l'ésser de Parmènides defensa ser immutable i etern, negant el canvi d'Heràclit. Pel que fa a les teories, el primer defensa una lluita de contraris en què sense el seu contrari les coses no poden existir i el segon l'eternitat de l'ésser.
